14 de juliol de 2013

#Novadors13: Repensem tot allò que ha deixat de tenir sentit en educació

Gos semiafonat - Francisco de Goya - El Prado
En acabar les X Jornades Novadors he anat a rellegir de nou la LOE i els decrets de secundària i batxillerat per comprovar certs principis que han sustentat d'una banda les ponències de Fernando Trujillo i José Luis Castillo i de l'altra, l'acte de cloenda Jo confesso. Hi he buscat mots com ara exàmens, llibres de text, deures per a casa o sinònims i no n’he trobat cap. Només avaluació contínua de les competències i els objectius programats, i proves extraordinàries de setembre. Proves! Avaluació diversificada? En fi, aquestes idees, al costat de projectes educatius amb TIC, han planat durant les jornades de Castelló i a mi, personalment, m’han deixat empremta. En tornar a casa m'assabentava d’un cas recent en què el director d’un institut valencià ha informat amb alarma al seu inspector zonal que un company no feia exàmens d’avaluació. Heus ací els dos pols oposats que descrivia Trujillo en La otra sentimentalidad: las TIC y la construcción de un nuevo modelo formativo (presentació enllaçada): la burocratització enfront de la reescolarització, actitud que repensa els rituals que han deixat de tenir sentit en favor del mutualisme i la compartició d'idees, de la desconfiança envers l'administració educativa.

Aquest apunt de blog no és tant una crònica de #Novadors13, que ja n'han fet de manera excel·lent algunes companyes (Olga o Carme), com el subratllat de tres actes que he seleccionat pel discurs revolucionari i molest que contenen i amb el qual jo mateix m'he sentit colpit i, en bona mesura, solidari. Per això, he triat la fórmula del resum extens de dues ponències que podeu escoltar també ja que les vaig enregistrar amb suficient qualitat per a seguir-les en àudio. 

Fernando Trujillo obria les jornades amb la ponència esmentada tot presentant-se amb l’actitud curiosa semblant a la del gos de Goya (pintura que encapçala el seu blog). “L’important no és el que tu sàpies, sinó la capacitat que tingues per a compartir, conversar, distribuir i remesclar”, deia. En els espais de conversa i intercanvi és on troba ell el sentit a allò que va pensant. Vam escoltar l’emotiu manifest de la sentimentalitat: el vell ofici de l’ensenyament s’ha basat sempre en la fascinació. Entre els molts recursos, les TIC són, potser, la millor eina.

Els encontres d’aquesta mena generen una energia neta, quantificable i canalitzable a través de les xarxes. Els tuits de les jornades són energia en expansió, per exemple, que algú pot recuperar. Es creen grups horitzontals per dur endavant projectes com es féu a l’EABE13 o a l’AULABLOG13. Trujillo es preguntava per a què volem aquesta energia i com la canalitzem.

En l'escola d'avui poden donar-se tres escenaris: Desescolarització (atendre totes les especificitats pel camí de la competitivitat: l’escola s’especialitza i desapareix quan camina per aquesta senda); statu quo (burocratització i replegament als rituals sagrats i l’essència de l’escola amb empobriment, amb escàs sentit de les TIC, amb deures i exàmens); i reescolarització (fi per al qual venim a les jornades, per trobar valors i un discurs consensuats, per a construir entre tots una cultura comuna i definir així pràctiques en benefici de cada individu).

Com podem actuar davant aquests escenaris que ens marquen reptes? Adquirint tres nivells de compromís. En primer lloc, un compromís personal a partir de la reflexió que forneixen els encontres educatius a què assistim. En segon lloc, un compromís envers el grup que ens espera al centre, al nostre entorn. En tercer lloc, un compromís col·lectiu: acabar amb la lliçó, amb la unitat didàctica, acabar amb una manera de pensar centrada o en el docent o en l’estudiant. Canviem l’enfocament centrant-lo en la persona a fi de dissenyar situacions d’aprenentatge (Design thinking).

Trujillo ha reflexionat al costat d’alguns companys sobre com canviar els nostres rituals d’ensenyament: trencant la barrera del currículum amb el disseny de tasques integrades, deixant de pensar en la matèria com a compartiment estanc. Els elements afegits com a principis irrenunciables són: aprenentatge cooperatiu, ús intensiu de les TIC de manera naturalitzada a l’aula i fora d’ella, i socialització rica. A partir d’ací es poden construir projectes d’investigació i de creació artística i literària, projectes d’emprenedoria o projectes d’aprenentatge servei. Aquest camí va més enllà de la unitat didàctica.

Com a compromís envers el grup, hauríem de combatre la digifòbia i la digifrènia amb diàleg, amb demostracions de la utilitat i de la gestió del temps i ajudant els companys a eliminar problemes. La digifrènia, per contra, es combat amb el contacte amb éssers humans, amb la desvirtualització i deixant de banda la tecnologia en moments que reclamen la privacitat i d'altres atencions personals. Cal ensenyar als companys que el pas de la pissarra a la pissarra digital és inevitable i que la nostra manera d’ensenyar no pateix per fer aquest pas: la professionalitat va més enllà dels “rituals sagrats” de l’educació. La tecnologia ens permet avançar més enllà d’aquests ritus.

Com a compromís col·lectiu, és necessària una nova sentimentalitat. Quan un hom sent de manera diferent comença a viure de manera diferent. Quina seria la nova forma de vida en aquesta sentimentalitat? Esdevenir anarquistes lifestyle. Concebre l’educació com una nova forma de vida: creença en la necessitat d’alliberar-se de l’urpa que tenen sobre l’educador l’administració i els poders públics; qüestionar l’autoritat; buscar el consens amb els iguals; buscar el mutualisme i compartir, transferir, distribuir, i, finalment, desconfiar del poder establit.

Postejar, tuitejar i retuitejar, comentar són alguns verbs de la nova gramàtica del discurs cívic. Així construïm les bases del que serà més endavant l’educació. És açò l’única cosa que podem fer? L’altra sentimentalitat ha de portar a altres pràctiques i altres institucions. L’educació ja no és el lloc segur d’anys enrere. Avui no queda més remei que somiar amb la utopia. Cal desplegar estratègies per a actuar en la incertesa i no podem evadir-nos-en.

Al llibre El artesano de Richard Sennett (Ed. Anagrama, Col. Argumentos), l’artesà (per analogia amb l’educador) representa la condició humana d’estar implicat, és un expert social que es dedica a aquestes tres activitats:
  1. La monitorització. És capaç de seure amb el company i invertir temps per ensenyar-li, acompanyar-lo i guiar-lo en el camí:
  2. La transparència. Busca ser comprés mostrant fins i tot les debilitats del seu discurs;
  3. La comprensibilitat. Intenta elaborar un discurs comprensible, mira de ser comprés.

L’educador ha d’esdevenir un expert social en el seu entorn per a evitar que la tecnologia educativa cree experts antisocials.

Fernando Trujillo està treballant en la creació d'unitats d’intervenció per a la immersió digital del professorat amb les eines més senzilles (twitter...). Considera que s'ha de fer conéixer l’entorn Google, que permet moltes activitats amb poc esforç, i alhora, s'ha d'aprendre alguna aplicació de referència per als dispostius mòbils. Aquestes unitats d’intervenció creen la curiositat per saber què hi ha darrere, permeten entrar en un cicle diferent i actuen contra la digitofòbia (i la digitofrènia). Però també permet dir al professorat que té una veu i que l’ha de projectar, fer-la pública. Darrere de l’anarquista lifestyle hi ha una primera necessitat: complir amb la desobediència civil i l’ocupació. Cal ocupar tots els espais (físics, metafòrics i de poder) per tal que la nostra veu s’escolte.

Trujillo acabà l’últim punt de la ponència parlant de MOOC com a experiència d’anarcoaprenentatge. Segons Jordi Vila, un MOOC és un esdeveniment en què una comunitat massiva de persones mogudes per l’interés d’aprendre sobre un tema determinat i interactuant de manera proactiva accedeixen a informació rellevant, busquen i intercanvien noves informacions de manera diversa i durant el procés creen condicions i relacions entre si. S'hi poden comprovar les bases anarquistes de pensament, per això, Trujillo proposa rescatar els MOOC de les institucions que els han assumit perquè no poden ser dominats pels processos de certificació, de creació de vídeos pregunta-resposta, etc. Hem de preservar l’espai dels MOOC també perquè ens servisca per a aprendre.
Per a tancar la seua exposició, Fernando Trujillo repartí tovallons de paper convocant a #aulablog13, #novadors13 i #eabe14 per tal de realitzar un MOOC d’educació 24 hores a setembre. Quin tema ens interessa tractar-hi? Al tovalló lliurat vam escriure el tema sobre el qual volem aprendre tots junts a setembre: un MOOC breu en el qual puguem intervindre, escriure, participar en les xarxes socials des de la base, sense cap institució reconeguda, només usuaris com nosaltres. Heus ací una vertadera experiència de treball horitzontal.

Ja en les conclusions el ponent certificà les TIC com una finestra per a conéixer-se i desenvolupar-se professionalment. El que importa d’aquestes jornades és que han deixat de tenir principi i final. Tenen solució de continuïtat. No anem d’unes jornades a altres, vivim en l’esdeveniment. Simplement canviem el lloc on ens reunim ja que sempre estem reunits.

En el futur augurà tempestes i resumí les dues solucions que hi podem donar:
  1. Intimista: davant l’arribada de noves lleis i normes podriem tancar les nostres finestres i adoptar el model de la burocratització per tancar-nos en l’escola.
  2. Reescolarització, única resposta possible, en opinió de Trujillo: la construcció d’una nova sentimentalitat, d’una nova escola repensant els ritus (rituals), tot allò que ha deixat de tenir sentit per participar en una unió diferent, com aquesta en què som capaços de crear cultures comunes.

>[[Cliqueu per veure el vídeo de la ponència de Fernando Trujillo en YouTube]]

El lendemà va obrir foc en les jornades José Luis Castillo amb una conferència que relatava les seues aventures i desventures camí d'aprenentatges autèntics. Castillo ha creat la xarxa NING de professorat anomenada Proyéctate, en la qual es comparteixen projectes de tots el nivells educatius. Les línies següents són una síntesi de l'itinerari proposat en la ponència.

En educació necessitem arribar a acords i la informació sobre alguna cosa pot arribar a ser-ne la part més valuosa (igual com el valor de l'or representa un dels grans acords de la humanitat). En el sistema educatiu actual no podem estar còmodes: hem de triar la incomoditat que volem. Així doncs, per a arribar a grans acords, Castillo promou tres activitats que contestem durant la seua ponència escrivint sobre post-its (anotacions adhesives) i penjant-les als murs de la sala.

La primera és definir-nos com a docents. En la seua opinió els docents actuals som un producte del sistema educatiu, som obedients, no ens apropiem de ni creem nous escenaris d'aprenentatge centrats en persones, no en alumnes. Hem de reflexionar sobre la necessitat d'integrar les persones i arriscar-nos a canviar, per exemple, la manera d'ensenyar. S'ha de respectar l'autonomia i l'apoderament de l'alumne i, si apliquem només el currículum tancat, estem definint i decidint el passat. Amb les TIC donem més eficiència al currículum obert, a les emocions i a la plasticitat cerebral en conseqüència.

La segona activitat és relatar un dia normal de classe nostra: què hi fem. La idea és autoanalitzar el concepte d'aprenentatge. Tradicionalment ha estat la repetició l'única evidència del procés. Avui l'entenem com a reflexió de les evidències, aplicació a altres contextos, construcció de missatges per a la diversitat d'usuaris, presa de decisions, resolució de problemes, creació de serveis públics, establiment de relacions, equivocacions... Ken Robinson el visualitza irònicament com la fabricació de professors d'Universitat que seran especialistes en una matèria.

La tercera activitat consisteix a escriure en el post-it el menú que donem a l'alumnat el primer dia de classe. Hauríem de crear el menú de verbs de l'alumnat i el del professorat sobre el que fem diàriament a classe de tal manera que el lliuràssem als estudiants perquè sàpiguen què poden fer a classe i fora. Un menú del tipus: exposar oralment treballs, contestar exercicis, substituir preguntes del professor per les que fan els alumnes...

Castillo subratlla el procés d'avaluació per saber què està passant. En l'aprenentatge social que propugna cal acceptar l'alumne que comet errors, treballar sobre aquests de manera que li retornen els aprenentatges (metaaprenentatge). En la LOE i els decrets de primària i secundària no s'indica què és 5 (l'aprovat). ¿S'ha donat als alumnes un menú de verbs per tal d'escollir què és 5? El mode preferent d'avaluació és l'observació directa, sense perjudici de les proves escrites.

Per acabar la seua participació, José Luis Castillo aborda, al meu parer, el concepte de portfoli al declarar que pretén que els seus alumnes convertisquen els seus continguts en continguts per als companys de l'any següent a fi de compartir amb ells els aprenentatges, i ens convida a seguir la seva proposició. Reclama també la creació de xarxes d'alumnes, l'ús educatiu de l'oralitat, dinamitzar activitats compartides i arribar a acords amb els companys. Haurem de fer una més bona narració docent de la que ara practiquem.

La tercera activitat que volia esmentar és Jo confesso. Confesso que no utilitzo llibres de text, que no faig exàmens, que no mano deures per a casa... o sí que ho faig en algun grau. El happening inicial i les principals confessions -públiques dels vicis privats- les podeu també sentir en el darrer podcast. L'acte va simular una mena de catarsi per a derrotar les forces representades en les tres pràctiques de l'escola tradicional, esmentades amunt. Hi hagué també altres aspectes abordats com ara les activitats extraescolars, el temps de dedicació a preparar activitats, l'aula com a espai d'intercanvi, la gamificació, etc. No és irònic el terme de catarsipurificació psicològica per mitjà del terror i la compassió. Terror davant l'esforç que suposa tot canvi. Compassió pels companys que han dut la innovació a les aules amb dificultats o sense. I ara, amb aquestes iniciatives tan agosarades, ens queda repensar, canviar i arribar a acords comuns sobre determinades pràctiques docents que ja no tenen sentit en educació; tota una tasca d'apoderament personal davant la incomoditat a les aules i la desconfiança que ens provoca el sistema escolar caduc, promogut per l'administració i les posicions de comoditat dels docents.


Per acabar, Novadors 13 fou molt més: foren els tallers demo d'experiències d'aula amb entorns i aplicacions aprofitables com a recursos educatius; el kafé-kedada de xarxes educatives de professorat; els petxakutxes d'experiències. Hi hagué debats dins i fora de les aules: la classe al revés (flipped classroom), els projectes col·laboratius per dissenyar, la proposta d'un MOOC a setembre... Fou també el contacte personal, tan enriquidor, la xarrada, les desvirtualitzacions (@carmebove, @lindacq, @francescnadal, @silpico, @tonisolano, @evroes, @teresaezc, @pilarpes, @rbarlam...). Sobre aquests darrers apartats, el web de Novadors difon els projectes TIC, les presentacions i els petxakutxes tan exemplars que ens van mostrar els companys i les companyes durant un dia i mig intens i molt ben aprofitat. Experiències per a revisar de nou. També Ana Ovando ha creat el tema Novadors13 en Scoop.it, actualitzat constantment. En definitiva, aquestes jornades han estat un plaer, una font d'idees, de projectes i una bona manera de fer punt seguit. Continuem en un altre lloc, però sempre en connexió.

4 comentaris:

Teresa Sáez Cuenca ha dit...

Bona entrada, Toni!

Gràcies per aquesta crònica. Jo també vaiga gaudir molt de retrobar-te.

Fins aviat, amic! ;-)

Antoni de la Torre ha dit...

Gràcies, Teresa, pel teu comentari i per compartir tan agradablement aquells dies. Ens veiem aviat. Una abraçada.

Olga Gargallo ha dit...

Gràcies, Toni, per la menció i per aquest post tan complet i enriquit.
Una abraçada

Antoni de la Torre ha dit...

Olga, la teua crònica sí que que ens convida a "navegar amb ventijols suaus però suficients" pels encontres d'aquesta mena. Només hi cal "orientar la vela". El que importa és que cada vegada més "aventurers" s'embarquen. Gràcies a tu per la visita i el comentari. Salutacions.