8 de gener de 2007

Sobre la construcció del “jo” als blocs (I): Michel de Montaigne

Ahir Felipe Zayas va continuar un meme que va descobrir al bloc de Leonor Quintana: “Cinc coses que no sabeu de mi”. Em resultà molt incitadora la seua consideració prèvia sobre la separació entre el jo autor del bloc i el jo personatge, així com l’afirmació que deixa habitualment fora dels textos tot element autobiogràfic. En el joc que proposava el meme va caure en el "parany" de parlar del seu jo autor del bloc, trencant de forma breu i amable els límits autoimposats. Ara em queda un dubte −en faig broma− i és saber si les cinc dades aportades són reals de l’autor o són del personatge construït, i si les consideracions prèvies per a sincerar-se no són també una construcció del personatge que un es crea al llarg dels posts i comentaris escrits –fixeu-vos que l’estil en cada cas és molt diferent−. No deu ser un recurs literari més? El que pretén el meme de dalt és interrompre durant un moment els temes que ens ocupen als blocs per tal que oferim una imatge més polièdrica de nosaltres? No ho sé. Tot això m’ha vingut al cap perquè he començat a rellegir el primer llibre d’Assaigs de Montaigne, en la traducció de Vicent Alonso en Proa, i m’ha agradat molt el prefaci al lector on presenta el seu jo autor-personatge com a matèria del llibre donat que es relaciona amb l'objecte que tractem. Per això, tot deixant portes obertes a la reflexió, reproduïsc més avall aquest prefaci. Amb ell, Montaigne respon probablement al recurs retòric de la captatio benevolentiae de l'escrit, però sobretot ens interessa perquè caracteritza el seu perfil d'enunciador, la finalitat, el destinatari i el tema central dels assajos: l'escriptor (com a ésser humà en societat), i rere la lectura del llibre concloem que analitza els vicis i les virtuts intemporals que practica tota persona, recolzant-se en centenars d'arguments d'autoritat. Aquest és el tema de molts blocs personals des de l'origen.

Una consideració final. El que és evident és que cadascú construeix als blocs el seu jo personatge de manera propera o allunyada al jo autor biogràfic, com li ve de gust. Es tracta d’opcions lliures que poc tenen a veure amb el manual d’estil del bloc. Aquest nou suport electrònic (per a la informació i la comunicació) és un espai navegable de múltiples recursos, tants com el llibre, la ràdio, el cine, la televisió i el telèfon han possibilitat de moment. Però als nostres blocs preferits l’autenticitat del jo emissor conegut –més o menys amagat o biogràfic- i la gran interacció que permeten, són factors que donen credibilitat al mitjà, ja tinga aquest finalitat científica, educativa o personal.

«AL LECTOR

Ací tens, lector, un llibre de bona fe. Des de l’inici t’adverteix que no m’hi he proposat cap altre fi que no siga domèstic i privat. No he tingut en compte cap consideració sobre el teu servei, ni sobre la meua glòria. Les meues forces no són capaces d’un tal disseny. L’he consagrat a la comoditat particular dels meus parents i amics, de manera que, quan m’hagen perdut (fet que prompte els succeirà), hi puguen retrobar alguns trets de les meues condicions i humors, i així nodriran més íntegrament i vivament el coneixement que han tingut de mi. Si haguera buscat el favor del món, m’hauria engalanat millor i m’hauria presentat amb una conducta estudiada. Vull que se m’hi veja en el meu costat simple, natural i ordinari, sense contenció i artifici: perquè sóc jo que em pinte. Els meus defectes s’hi llegiran de viu en viu, com també la meua forma natural de ser, tant com el respecte públic que me l’ha permesa. Si haguera estat entre aquelles nacions que, segons diuen, encara viuen sota la dolça llibertat de les primeres lleis de la natura, t’assegure que de gust m’hi hauria pintat tot sencer, i tot nu. Així, lector, jo mateix sóc la matèria del meu llibre: no és cap raó perquè esmerces el teu lleure en un assumpte tan frívol i tan va. Adéu, doncs; de Montaigne estant, aquest primer de març de 1580.»


P.S. Sorprés gratament, algunes hores després he llegit l'excel·lent reflexió que va escriure ahir Eduardo Larequi al seu bloc sobre el mateix tema d'aquesta entrada i compartisc en gran mesura la seua opinió. Avui, Larequi ha continuat indagant per mitjà d'una nova entrada sobre la construcció del "tu" als blocs, un nou aspecte d'investigació i debat que no és alié a l'estudi de la comunicació humana. No deixeu de llegir-les. N'hi ha tema per a dies.

6 comentaris:

Ana ha dit...

Val, però i la teva resposta al meme?

Toni de la Torre ha dit...

Uf! Lamente confessar que no seguisc la majoria dels memes i aquest, per molt entranyable que és, no em fa participar. Si revises els posts de Larequi del 7 i 8 de gener et donarà un pista. ¿És que no sóc com escric i no sóc allò que escric, com s'afirma en la campanya? Bé, tot açò és per defugir prendre part en aquest joc concret i afirmar que em vaig "destapant" al llarg del bloc a mesura que els escrits necessiten algun argument d'experiència personal o així. Però m'agrada molt que el seguiu vosaltres. Gràcies per visitar el bloc, Ana, i deixar-ne constància.

Carolina ha dit...

Vaig llegir les referències a la premsa de la traducció de Montaigne, i la celebro. Tinc moltes ganes de llegir-lo.
M'interessa el tema que encetes sobre la construcció del personatge als blocs. En sé molt poca cosa, però em sembla que a mi el que més aviat m'interessaria és la deconstrucció del personatge que ens hem anat construïnt des de la nostra infantesa. No sé si m'explico. per ara, el que m'interessa de l'escriptura és l'autoconeixemnt i vull mantenir el principi de sinceritat inviolable. Els blocs, però són públics i això condiciona l'escriptura, pero és bonic trobar-hi allò que compartim, allò en què som tots semblants i també m'entendreix llegir de vegades com ens mentim, com deixem que qui parli sigui precisament el personatge. Es el que hem escrit, de veritat, allò que volíem dir?

Toni de la Torre ha dit...

Si dic el que pense, trobe que més que mentir(-nos) en escriure o parlar, el que es fa en ocasions és oferir la imatge ideal que voldríem tenir o que voldríem que els interlocutors apreciaren en nosaltres. Açò podria ben ser donar predominància al personatge. Com que quasi sempre es recolza en valors positius, tampoc no està malament. Com tu dius, pot entendrir. A la darrera pregunta que fas jo afirmaria que quasi mai s'escriu el que es volia per diferents motius en cada cas. És que parlar o escriure també ens construeix a nosaltres, ens precedeix moltes vegades a les idees consolidades, a les accions, als canvis d'opinió, etc. En conclusió, crec que l'ésser humà intenta esdevenir autèntic malgrat el parany que suposa el joc de poder desdoblar-se en tres personalitats -segons lingüistes- a l'hora de comunicar-se. Perdó per les elucubracions però m'apetia seguir el corrent del pensament. Potser requerirà matisos o canvis, però ara era açò el que pensava més o menys.

Felipe Zayas ha dit...

Toni, ¿has leído los excelentes posts de Eduardo Larequi (Bitácora del Tigre) sobre el tema de la construcción del "yo" y del "tú" en los blogs? No te los pierdas. Me han entrado ganas de escribir la historia (¿"ficcional"?) de cómo he ido contruyendo mi personaje y el lector modelo de mi blog.

Toni de la Torre ha dit...

Els he llegit, Felipe, i són certament bons: més que assagistícs, són breus estudis de lingüística aplicada als blocs que enceten un nou camp de reflexió. La teua entrada responent al meme darrer, em va suggerir també l'inici de la reflexió i em va alegrar trobar la de Larequi, tan disseccionador. Jo pretenc continuar de tant en tant escrivint sobre aquest punt, perquè també el trobe motivador.I t'encoratge efusivament que tu encetes en algun moment eixa història (¿"ficcional"?) de la construcció del teu personatge i del lector model. Serà una bona font d'estudi sobre la matèria. I ens ho deus perquè en certa manera tu n'ets el causant de les nostres cabòries. Salutacions cordials.