8 de desembre de 2008

Die Welle (L'ona), cinema pedagògic.

Ahir vaig veure la pel·lícula alemanya Die Welle. Els personatges representen prototips que podríem trobar al món educatiu, però molt esquemàticament. La idea del film és respondre a la pregunta que llança el professor a classe (durant la setmana diguem-ne “cultural”): Seria possible a l'Alemanya d'avui un règim totalitari? L'alumnat de batxillerat a qui es dirigeix té molt clar que no es podria donar el cas perquè tots han aprés les lliçons del passat. En el transcurs de sis dies, per mitjà de la construcció d'un corpus teòric i de la imitació de comportaments autoritaris a classe i a l'exterior (que els procura més satisfaccions i anul·la l'autocrítica de la majoria), l'alumnat serà seduït per la disciplina -marcial-, la igualtat -d'indumentària, d'actituds, de pensaments-, etc., i això els conduïrà a la imposició dels seus propis ideals. Així, sembla que l'estudi de l'Alemanya nazi que han fet a l'escola no ha canviat les mentalitats de manera automàtica. Els factors psicològics -ací dels adolescents- primen per damunt de la dignitat i els drets humans.

La pel·lícula conté algunes anotacions pedagògiques interessants. M'agrada el plantejament vivencial de la matèria sobre l'Autocràcia que imparteix el profe innovador -el qual no és conscient, però, dels efectes suscitats amb l'experiment de reviure les etapes de la implantació d'un règim autoritari. Enfront es troba un altre professor que aborda l'Anarquisme amb lliçons purament teòriques i monologades, on l'alumnat s'avorreix profundament. A banda, els continguts que es van cuinant en les classes sobre l'Autarquia van sorgint del mateix alumnat, ben guiats pel professor, però assimilats amb distorsions pels estudiants. És descoratjador veure apuntar-se al film que l'ensenyament no produeix de manera necessària transvasaments en la formació crítica de la persona -o que els coneixements adquirits no transformen les actituds. Només l'experiència traumàtica del final farà reconsiderar a tots l'abast dels seus actes. Massa tard.

Una pel·lícula de tema paral·lel va ser emesa fa dos diumenges en la 1 (TVE), també alemanya, titulada Das Experiment (L'experiment), 2001. L'argument: en una universitat estudien la gènesi de la violència entre guardians i reclusos en una presó simulada, on la convivència acaba en batalla campal. Els dos films que ressenyem es basen en fets reals succeïts als Estats Units. Per completar el tema, vull recordar un documental nordamericà de l'any 70 que descriu l'experiència d'una professora d'infantil per a treballar les relacions socioafectives a classe i entre funcionaris de presons per tal d'evitar la discriminació i els maltractaments: Una classe dividida, el qual ja vaig ressenyar al bloc fa temps. Les tres produccions esmentades són exemples de cine pedagògic que ens conviden a la reflexió i apunten idees per a la pràctica docent basada en l'aprenentatge vivencial, la transmissió de valors i l'eradicació de conductes antisocials. Malgrat que no sempre tinguem èxit.


3 comentaris:

Miriam Civera ha dit...

¡Hola Toni!
Excelente reseña sobre la película. El domingo fui a verla y también me fijé en uno de los aspectos que señalas: las distintas metodologías que utilizan los dos profesores. Recordé algunas clases del CAP en las que se nos explicaba que los alumnos aprenden más a partir de la propia experiencia, a partir de lo que ellos mismos van experimentando y viviendo, más que de lo que les contamos.
Además, cuando terminó la película, me fui a casa pensando en cómo un profesor puede influir en sus alumnos, cómo nos convertimoo en modelos para ellos (bueno, para unos más que para otros) y lo difícil que es controlar cómo van a interpretar ellos todo aquello que contamos en las clases.
También recordé las diferencias entre enseñar, adoctrinar, aprender, inculcar...
En fin, una película interesante que no deja indiferente a nadie.

Miriam Civera ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Antoni de la Torre ha dit...

Salutacions, Míriam. Em sembla que hauria de tornar a fer el CAP de nou amb un bany de pedagogia com el que heu rebut, que ens va mancar en el seu moment. M'alegra saber que la pel·li no deixa indiferent. Em preocupa l'opinió d'alguns pares que he sentit recentment: "El professor té la culpa d'introduir aquestes idees als alumnes. És que no sap que els adolescents són molt "influenciables" i és queden amb les coses negatives, típic de l'edat?" Un símptoma del que s'espera de l'escola avui: nul·la reflexió, potser. Passa bones festes i disfruta amb alguna pel·li més que pague la pena. Fins aviat.