11 d’octubre de 2008

De la lectura a la literatura: la creació de sentit

He seguit aquests dies el debat suscitat pel post de Felipe Zayas titulat “¿Literatura juvenil para la clase de Lengua y Literatura?” Felipe distingeix entre lectures per a ensenyar a llegir (els procediments literaris i la construcció de sentit) i lectures per al gaudi i enriquiment personal. Afirma que la classe de Literatura ha de servir per a ensenyar a llegir textos de ficció, mentre que la família, la societat, els mitjans de comunicació són els qui han de crear l'afecció per la lectura. Els comentaris que enriqueixen el seu post palesen la visió polièdrica que el mateix professorat tenim al respecte. En traduïsc alguns fragments que podrien resumir les diferents postures.

-“És millor llegir poc i bé que molt i malament.”
-“No som els professors de llengua els que hem de promoure l'afecció a la lectura. La literatura no s'estudia per a fomentar la lectura; cal estudiar-la perquè forma part del nostre patrimoni cultural.”
-“Els meus gustos personals em porten a recomanar determinats gèneres i no altres.”
-“Els debats que es mamprenen al voltant d'aquest assumpte solen esdevenir frustrants i irresolubles perquè volem casar dos objectius antagònics: l'estímul del plaer de llegir i el coneixement dels llibres canònics.”
-“Per a mi és fonamental que aprenguen a llegir i que valoren l'acte de lectura en si mateix. L'accés a les obres literàries ja arribarà, en el batxillerat o a l'edat adulta.”
Al meu parer, la discussió no hauria de basar-se en el pla de l'elecció de la Literatura canònica enfront de la juvenil, i menys quan mantenim discrepàncies fonamentades. La introducció de lectures clàssiques i de la "bona literatura" pot dependre en gran mesura de les "condicions de felicitat" de l'alumnat, expressió de la Pragmàtica, o de la nostra mestria en abordar-les, currículum obligatori a part. El professorat tenim el paper d'iniciadors -com ho pot ser també la família, etc.- i busquem l'èxit de la tasca. Entenc, a més, la por que suscita la pèrdua de referències entorn d'una llengua i cultura compartides, la dissolució dels referents "nacionals" en d'altres "globalitzats" o estandaritzats, però trobe que hauríem de parlar ja de literatures -gèneres, èpoques, països o llengües- tal com funciona l'educació del s. XXI. En el cas de l'ensenyament primari i secundari, deixe a banda el batxillerat, em sembla primordial -com ho explica Christian Poslaniec al llibre De la lecture à la littérature (Éditions du Sorbier, París 1992)- que els nens puguen ser iniciats prompte en els paràmetres que condicionen una escriptura i una lectura riques en associacions múltiples. Però cal respectar la condició principal: la llibertat de l'escriptor i del lector. Molts títols de literatura juvenil són tan rics i complexos com la literatura general. No cal menystenir-los a priori.

Poslaniec mostra els paràmetres que condicionen la possibilitat de crear sentit, és a dir, d'establir lligams entre els elements que, sense la llum d'aquests paràmetres, romandrien inconnexos. L'autor distingeix cinc categories que es construeixen progressivament amb els diferents graus de lectura:

1.Paràmetres lligats a la llengua: la sintaxi, la discriminació de sons, les connotacions lingüístiques, el domini dels camps semàntics, la polisèmia, la conjugació i els aspectes verbals, etc.
2.Paràmetres lligats a la referència: referents lingüístics, referències contextuals, referències culturals, l'estereotip, etc.
3.Paràmetres lligats a la narració: alerta en suspensió (el codi hermenèutic de R. Barthes), contracte espaciotemporal, la digressió (d'atmosfera, de construcció, falsa pista), mode de determinació dels personatges, l'estatus del narrador, els nivells de narració, la redundància, etc.
4.Paràmetres lligats a l'estil: les figures, l'estil de l'estructura, etc.
5.Paràmetres lligats a la maduresa individual: capacitats de percebre la causalitat, d'associar i de simbolitzar, de jugar, de projecció i d'identificació, de distingir allò verdader i allò versemblant, consciència metalingüística, etc.
Al capdavall, el treball que caldria fer amb les lectures que recomanem en secundària no hauria de raure tant en l'aportació de coneixements a priori com en el fet de permetre als joves lectors posar en qüestió els seus marcs de referència, els seus pressupòsits, val a dir, fer-los descobrir la complexitat d'allò que els semblava simple. Per a ésser eficaços, la lectura se'ls ha de mostrar com un joc de descobriment. Però res no impedeix partir de debats de fons, ja que els xavals poden també apassionar-se per un acostament més intel·lectual dels problemes. I aquesta manera d'acostar-nos a les lectures "obligatòries" és la que relataré en la següent entrada, proposta que vull experimentar a classe de 4t ESO.