La classe, un gran basar

De vegades el cine té el poder d'esdevenir espill de realitats quan narra o descriu asèpticament fragments de quotidianitat. Entre les quatre parets de formigó d'un institut s'esdevenen successos inadmissibles i formidables mentre el professorat travessa sense transició per aquests alts i baixos. Molts espectadors que vegen la pel·lícula pensaran que l'escola és insuportable, i els que s'arriben a emocionar escoltant l'Esmeralda -una alumna de 16 anys- resumint Plató, trobaran que té alguna cosa de formidable. Enmig hi ha el professorat, gens idealitzat, capaç de sobreviure als moments més durs i de traure forces per a perllongar -per manca de suport- un sistema educatiu que va quedant-se obsolet en molts terrenys.

El director del film, Laurent Cantet, ha volgut fer un bell homenatge al món de l'ensenyament mostrant-ne alguns problemes i contradiccions, però ha prioritzat, al meu parer, la descripció documental sobre la narració, de manera que s'allunya de les convencions del gènere. Aquest fet provoca decepció en alguns espectadors. Si pensaven trobar respostes fàcils als conflictes de l'aula, van servits. Tolerància i arbitrarietat, racisme i solidaritat, llengua i classe social, insolència i reflexió, respecte i marginació, i així un grapat més de temes surten a la palestra en les classes de llengua, a la sala de professors, en el claustre... No fa res que els xics i les xiques de la pel·lícula siguen més o menys conflictius que els nostres, ni tan sols que el professor protagonista vaja poc o molt encertat en l'intent de donar veu als seus tutorats malgrat els excessos que aquesta llibertat els permet. L'aprenentatge de la democràcia per l'alumnat requereix docents armats de voluntat i coratge per a ensenyar-la amb la mateixa pràctica docent que supose una experiència distinta, modèlica i arriscada.

Tanmateix no hi ha herois ni heroïnes en les aules. N'és prou que hi resten les ganes de parlar i expressar els sentiments, d'intercanviar experiències, d'aprendre a valorar els altres i a valorar-se un mateix, d'intuir i practicar l'adequació lingüística. Parlar bé no és qualitat de burgesos ni esnobs, segons que opinen els joves del film. Probablement la lectura que fan del Diari d'Anna Frank, el buidatge lèxic, els comentaris, els acabaran convencent que llurs vides són més apasionants que la d'una xiqueta amagada a l'andana d'una casa. I que l'escola, a pesar del seu muntatge, a pesar que algun alumne no sàpia què hi fa, continua sent un camí per a la realització i les oportunitats personals.