Record de Berlín (1997)
Frau Kohl és una senyora alemanya que viu al costat de la Porta de Brandemburg, a Berlín. Els últims anys se la podia veure molt contenta perquè havien enderrocat el mur que separava la ciutat en dues meitats. Abans d'aquest fet havia tingut molta por, fins i tot d'abocar-se a la finestra de sa casa perquè, si volia regar els seus geranis multicolors, havia de fer-ho amb molta cura per no molestar els soldats que vigilaven amb metralletes aquella frontera estranya. Ella pensava que no acabaria mai aquell malson però afortunadament ara fa vuit anys que han tirat a terra el mur. D'allò no ha guardat cap souvenir. Per això quan ha vist un turista que passejava per la històrica avinguda Unter den Linden buscant desesperadament un tros de mur, una pedreta d'aquelles que serviren per a separar una ciutat, i per extensió un país, s'ha quedat bocabadada, és més, s'ha indignat i ràpidament se m'ha acostat i m'ha preguntat en aquell alemany de Berlín tan dur per a l'orella:-Per a què dimonis vol vosté un record del més desafortunat monument del meu país?
Jo no entenia bé per què una desconeguda es ficava en els meus assumptes turístics. Considere que cadascú té dret a endur-se el record que trobe més cridaner o representatiu d'un país. Jo pensava comprar algunes pedretes per a regalar i me'n quedaria una que guardaria en una caixeta de cristall, sobre un prestatge de cristall, com si fos una peça única en el món.
-Li pregue que s'oblide d'aquesta idea, no pregunte més si n'hi ha perquè no en queden per sort.
-No l'entenc massa bé a vosté. Jo no moleste ningú si busque encara alguna deixalla d'aquell mur que van patir vostés durant quasi tres dècades. Mire, a mi m'agraden les pel·lícules d'espies amb les seues perilloses fugides en la nit travessant el famós teló d'acer; els soldats disparant a tot arreu i ferint gent innocent que vol escapar al costat occidental; tota aquella sensació de claustrofòbia i d'ànsia de llibertat al mateix temps, en fi, que vull endur-me'n un record.
Mentre parlava amb ella la cara se li ha enrogit. He cregut que anava a saltar damunt meu quan m'he adonat que he sigut un poc impertinent contant-li aquesta afició que tinc. Però quan he acabat de parlar m'ha mirat molt seriosa i m'ha dit:
-Si té uns minuts, m'agradaria que m'acompanyés a casa. Vull mostrar-li una cosa.
La veritat, no tinc massa oportunitats de conéixer gent alemanya i he aprofitat l'ocasió. Així podria veure l'interior d'una típica casa berlinesa.
M'ha sorprés que la seua fóra una casa que va estar apegada al mur, darrere del Reichstag, el parlament alemany antic. Hem pujat per unes amples escales de fusta fins al segon pis. M'ha fet entrar primer i quan ha tancat la porta m'he fixat en la gran quantitat de llum que entrava pels finestrals, que inundava una immensa sala. M'he acostat a una de les finestres i he vist enfront un parc extensíssim rodejat d'arbres. A l'àmpit de la finestra hi havia col·locats vuit geranis blaus, rojos, grocs, fúcsies, violetes, amb enormes fulles verdes.
-Estan precioses les seues plantes. I la vista és fantàstica.
-D'això volia parlar-li. Ara estan boniques les meues plantes i per fi tinc una vista que em pot alegrar. Sap vosté què hi havia abans enfront? Una desena de torres vigia de quinze metres amb quatre guàrdies en cada una. Des d'ací mateix quasi els podia tocar. S'imagina amb quin pànic m'abocava a la finestra a regar o a podar les plantes? No se'n podria fer la idea…
La dona m'ha contat que va veure alçar aquella paret de maons i filferros just a pocs metres de la casa. La gent oblidà l'existència d'aquell carrer fronterer i el sol va continuar el seu periple de l'altra banda, darrere l'ombra de les torres. Llavors se li havien assecat les plantes, però mai deixà de regar-les amb l'esperança que renasqueren. I un bon dia, d'això ja fa vuit anys, d'una tija resseca va eixir un borró esplèndid.
En acabant de parlar m'ha donat un esqueix de fulletes roges, sembla que era de la tija primera, i m'ha demanat que la plantés en ma casa i la posés al sol. Després ens vam acomiadar amablement.
He tornat del viatge, he plantat el gerani roig, l'he regat i he decidit que les pel·lícules sobre la guerra freda, els espies i el mur són una mica parcials car no descriuen l'esperança, sinó tan sols la violència d'algunes situacions. M'he quedat esperant que el gerani lluïsca les noves flors.
Comentaris