Tinc molta afecció a la lectura en veu alta. Per què deu ser? -em pregunte. En la meua infantesa vaig començar a llegir amb certa fluïdesa quan ja era a primer de "bàsica". M'agradava escoltar les paraules dels contes i dels poemes que ens feien aprendre en "Lectura" a segon. A tercer, el professor em feia gravar en un magnetòfon d'aquell de bobines grans la lectura d'alguns contes de Calleja -que jo conservava de la mare- i i ell les difonia pels altaveus de classe mentre dibuixàvem -ara recorde que a Cuba, a les cigarreres els llegien El Conde de Montecristo mentre embolicaven havanos. A quart, la lectura ràpida cronometrada era un exercici habitual del professor, que realitzàvem amb el conegut El libro de España -encara l'he vist en alguna paradeta del rastre. Estes anècdotes són certes. Anys a venir, la meua experiència amb la lectura oral va ser més grata. A vuité vaig fer alguns treballs i entrevistes amb cassette i algun professor va sol·licitar la meua lectura en veu alta per gravar i difondre en les classes, per exemple, un text nadalenc que encara conserve gravat amb veu juvenil: "Carta a un amigo sin Navidad". Els darrers anys he presentat i llegit poemes de tema variat per a adults en diferents casals Jaume I, gent no avesada en la poesia, i sempre m'ha sorprés l'interés quan no l'emoció dels més grans en escoltar-los. Estes anècdotes senzilles d'un que no es dedica a presentar telenotícies m'han explicat en la maduresa per què m'agradava sentir allò que llegia: per reconéixer els ecos que hi ha darrere dels mots. Amb la poesia, he arribat a disfrutar de la llengua.
En comprovar avui dia les dificultats de lectura que tenen molts dels meus alumnes de 14 anys, m'he plantejat seriosament una manera de disminuir-les. I he començat per llegir i fer-los llegir en veu alta poemes senzills, antics i sobretot moderns. Després, han hagut de memoritzar-ne algun. I finalment, els han recitat, perquè declamar ja els sembla una mica massa. Fins que no se li trobe "plaer" a l'acte d'emetre sons amb les cordes vocals, a modular-los, el joc de la llengua no queda assegurat, ni, en conseqüència, el desenrotllament intel·lectual de l'individu.
Estes reflexions m'han vingut esta nit al cap quan he trobat per casualitat un video en què alumnes de diversos col·legis de Catalunya participen en el II Certamen nacional infantil i juvenil de lectura en veu alta. Els he vist llegir i m'han recordat una mica a mi quan tenia els seus anys. Per això, també, continue fent llegir en veu alta els meus alumnes. Alguns hi tenen pànic, així és que tractem bonament de llevar-los la por.
En comprovar avui dia les dificultats de lectura que tenen molts dels meus alumnes de 14 anys, m'he plantejat seriosament una manera de disminuir-les. I he començat per llegir i fer-los llegir en veu alta poemes senzills, antics i sobretot moderns. Després, han hagut de memoritzar-ne algun. I finalment, els han recitat, perquè declamar ja els sembla una mica massa. Fins que no se li trobe "plaer" a l'acte d'emetre sons amb les cordes vocals, a modular-los, el joc de la llengua no queda assegurat, ni, en conseqüència, el desenrotllament intel·lectual de l'individu.
Estes reflexions m'han vingut esta nit al cap quan he trobat per casualitat un video en què alumnes de diversos col·legis de Catalunya participen en el II Certamen nacional infantil i juvenil de lectura en veu alta. Els he vist llegir i m'han recordat una mica a mi quan tenia els seus anys. Per això, també, continue fent llegir en veu alta els meus alumnes. Alguns hi tenen pànic, així és que tractem bonament de llevar-los la por.
P.S. A última hora he trobat una informació que dóna suport a esta coneguda tesi de la importància de la lectura en veu alta. Això no obstant, buscaré entre les meues anotacions sobre les xarrades de Federico Martín Nebras, el qual ja defensava fa 25 anys esta idea, per tal de sustentar-la de forma convincent. Ara incloc un enllaç amb les conclusions del VIII Simposio sobre literatura infantil y lectura. Leer, contar, cantar. Poesía y narración, de novembre de 2002. Llegiu allí les aportacions de Miquel Desclot i de Federico Martín, entre altres.
Comentaris