10 de juliol de 2006

Nulla die sine linea




Una mica insomne per l'absorvent visita del Papa a València -apenes em deixaven sortir del barri les barricades de polis, les tanques, els helicòpters...-, per la meua visita "del metge" a Elx, ca la família, i per tota la calor passada, ara en estat lleugerament desficiós i pensant que un bon somnífer és acomplir avui amb la màxima llatina de dalt...

Aquella frase em va impactar molt de jovenet en els llibres de l'editorial Vicens-Vives, crec, i quan el professor em va explicar què significava em vaig solidaritzar amb tots els escriptors del món, sobretot els medievals que feien grans totxos. D'aleshores ençà, el gènere epistolar fou bona font d'inspiració i de treball d'estil fins que va nàixer el correu electrònic. Els auguris d'alguns van ser certs pel que fa a aquell hàbit meu: vaig deixar d'escriure cartes en qualsevol suport i format... i recupere ara el pretext d'escriure al cyberespai i Amb tots tres joguets he disfrutat de menut perquè vaig arribar a tenir-los allà per la nit dels temps en què ma iaia me'ls amagava després de Reis per a traure'ls de nou el Nadal següent: quin estalvi!, quina penúria! El motiu no és tant este breu flashback de tarannà emocional, com el fet que en pocs dies partisc de viatge cap a Zamora, Toro i Salamanca. El meu problema és triar el vehicle amb el qual moure: el tren -us n'he parlar més avant perquè he anat amb una locomotora de vapor igual com esta al meu poble pels anys 60-, la moto -tota una aventura perquè d'ençà que me'n vaig traure el carnet, pels volts del 87, no l'he tornada a manejar-, o bé el cotxe -que tampoc està malament: quan abaixe la finestreta em sembla anar amb descapotable-. El cas és que jo em faria de llautó i pujaria a un d'estos vehicles per partir allà on volia anar quasi des que vaig nàixer, i m'estava esperant pacientment que passara tot açò d'esta nit. Arribaré a ser de llautó i me n'aniré. La mutació acaba de començar, però encara no sé quin mitjà de locomoció agafar... per favor, ajudeu-me a decidiiir...

1 comentari:

Anònim ha dit...

Molt original eixe relat desficiós que fon realitat, record i desig. Potser t'haja afectat la visita papal per a provocar-te la fugida. No hi tardes, si pots. T.