La revista La Rella, del Baix Vinalopó, presenta el núm. 19

Fa un mes que s’ha presentat a Elx el núm. 19 de la revista La Rella, anuari de l’Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó. Ja són vint-i-tres anys els que compleix aquesta publicació des que un grup d’estudiants universitaris procedents d’Elx i de València decidiren tirar endavant un projecte per a promoure la comunicació i la investigació cultural i literària entre el sud i la resta del domini lingüístic. Si no vaig errat, La Rella deu ser la segona revista comarcal més antiga que encara s’edita en terres valencianes. Avui, el nombre de revistes de recerca i divulgació en valencià és considerablement major al de l’època en què va nàixer, l’octubre de 1983, si bé, moltes han desaparegut al llarg del camí. No sé bé si les altres publicacions gaudeixen de la consideració i arrelament que aquesta té entre els lectors de la comarca, per tal com La Rella mostra una categoria i acceptació avalades per les virtuts de l'equip de redacció i els col·laboradors. Amb el pas del temps, i després d'un llarg parèntesi sense publicar-se a finals dels vuitanta, la seua transformació no ha fet sinó millorar-ne la qualitat i ampliar la temàtica. Amb la creació de l'IECBV (Institut d'Estudis Comarcals del Baix Vinaopó) el 1991, els membres van assumir la seua continuïtat i difusió tot dotant-la d'un caràcter més científic i social alhora que didàctic.
En els darrers números de la revista, els apartats que s'ofereixen són els següents: textos de recerca i divulgació, materials per a l’ensenyament, notes i comentaris, i ressenyes de publicacions. Tots encabits en 374 pàgines i al·ludint a la realitat més propera. Els textos de recerca que es presenten a l’últim número abracen els efectes de la Inquisició al segle XVIII, les influències locals i l’estat centralista, el futur de les energies renovables, el museu Benlliure de Crevillent, l’aportació pedagògica d’Àngel Llorca a Elx, les troballes de la investigació arqueològica del Portus Illicitanus, els misteris i l’art gòtic... En la secció de propostes per a l’ensenyament es tracta la maleta pedagògica d’arqueologia íbera -experimentada amb molt d'èxit en alguns centres de primària comarcals-, l’educació per a un futur sostenible, i una proposta didàctica per dur l'Arxiu municipal d'Elx a l'ensenyament escolar. Pel que fa a les ressenyes de publicacions, no sols s'esgoten amb els temes locals. N'hi ha una, per exemple, que valora el llibre del professor i doctor en Història de l'Art, Vicent Ibiza, titulat Obra de mujeres artistas en los museos españoles: 1500-1936. Ibiza va col·laborar al núm. 16 de la revista amb un article valuosíssim sobre "Dona i Art", on revisa el paper de la dona artista i els seus condicionaments històrics des del Renaixement fins a la guerra del 36.
Els qui hem treballat a les comarques del sud coneixem bé les inquietuds dels seus habitants per no aïllar-se de l'entorn, per qüestionar-se i donar respostes als nous reptes que naixen contínuament al medi social i natural, a la cultura, a l’ensenyament. Per això, són desenes els artistes plàstics, els professors, els estudiants i els investigadors, rigorosos i metòdics, els que hi col·laboren anualment amb els seus treballs per a donar a llum aquest anuari. La difusió de la revista es limita a la venda en les llibreries de la comarca, a les biblioteques de la província i al seu enviament a totes les universitats del país, allà on hi ha departaments de català. Aquesta limitació ve subsanada en part per la publicació sencera de molts dels números anteriors de la revista en el web de l’Institut d’Estudis Comarcals, que podeu consultar i descarregar-vos. A poc a poc n'estaran tots disponibles en la xarxa per a la seua difusió. Paga la pena fer una ullada a l'editorial d'aquell primer número amb lletres verdes esperançadores i maquetació sòbria –llavors inspirada per la revista catalana de poesia L’estrof− i acabar en la lectura d'un número recent. La gent del sud ens trobem orgullosos de la seua continuïtat.

Comentaris

Anònim ha dit…
Hola Toni, ja vaig veure que estaves reeditant el teu bloc. M'agrada molt, amb aquest disseny tan clar i les teves fotos tan boniques. Vaig visitar un dia també el teu bloc de fotos i també em va agradar molt. No pares. No sé que van pensar els meus alumnes amb la foto de les mans, però és que la meva condició de mare em traeix contantment. Aprenent a escoltar els meus fills aprenc tant, rebo tant, que a vegades ho intento traspassar a les classes i només parant-nos a escoltar els nostres alumnes, de tant en tant, ens poden donar molt també. Però sempre anem embalats amb els programes i els llibres de text... Un tema llarg de parlar.
També per això m'agraden els teus escrits, perquè hi rebo notícies de València, vives i interessants. Si fos només pels mitjans de comunicació, pensaria que ja esteu enterrats en el formigó i els maons de la construcció i que a part del futbol i les falles, gairebé no es viu en valencià.
Ah, també fullejo el Temps i m'envia molt amatent les seves novetats, l'editorial Bromera, que em sembla excel.lent.
Toni ha dit…
Per fi s'han acabat les correccions i les avaluacions! Judici sumaríssim per a molts alumnes. Arriba el temps del presumpte descans i per a mi de recapitulacions i noves programacions. No he tingut gaire temps per escriure però sí per mirar nous blocs que em van ampliant les idees, i que he enllaçat amb aquest, entre d'altres, i amb la teua condescendència, els blocs dels teus alumnes, els quals em semblen molt frescos i donen una idea del que poden esdevenir els blocs per a l'expressió personal i compartida del jovent. Jo no crec que "sóc allò que escric, sóc com escric", tal com resa l'eslògan dels blogsfessors. Aquesta metonímia em sembla benintencionada però no ajustada a l'actualitat. No he volgut polemitzar, com en altres blocs, sobre la campanya. Crec que la necessitat de donar una bona imatge de si sorgeix quan hom valora la importància de l'escrit i el seu abast, però difícilment abans. Aquest no era el tema. El tema era la teua coneixença del que es cuina per aquesta terra. M'alegra que tingues algun punt de referència, cal ampliar-lo, però jo mateix hi tinc dificultats a causa de l'atomització de les sinèrgies que ací pul·lulen. La desestructuració cultural i lingüística és un fet palés a les ciutats i només allò que jo considere algunes élites o com ací s'ha dit sempre, "la cultureta", són els que li donen aquest altre caràcter "diferencial" al que la tele aboca. Però no ens queixem, anem fent malgrat els silencis de casa. De moment, descansem una mica i reprenguem noves forces per a continuar compartint aquestes engrunes d'il·lusió, d'acord? Au, fins aviat!