Mal de lectura

Aleshores jo ignorava que la lectura anava a salvar-me.

En aquella època, llegir no era l'absurda proesa que és avui.
Considerada com una pèrdua de temps, amb fama de perjudicial per al treball
escolar, la lectura de novel·les ens estava prohibida durant les hores d'estudi.
D'ací la meua vocació de lector clandestí: novel·les folrades com llibres de
classe, amagades als llocs on podia, lectures nocturnes amb una llanterna,
dispenses de gimnàstica, tot servia per a quedar-me a soles amb un llibre. Va
ser l'internat el que em desvetlà aquesta afecció. Necessitava un món propi i va
ser el dels llibres. En la meua família jo havia vist, sobretot, llegir als
altres: mon pare fumant la pipa en la butaca, davall el con de llum d'una
llàntia, passant de forma distreta l'anul·lar per la impecable clenxa dels seus
cabells i amb un llibre obert sobre les cames encreuades; Bernard, en la nostra
habitació, tombat, amb els genolls doblegats i la mà dreta sostenint el cap...
Hi havia benestar en aquelles actituds. En el fons, fou la fisiologia del lector
el que m'impulsà a llegir. Potser al començament vaig llegir només per reproduir
aquelles postures i explorar-ne d'altres. Llegint, em vaig instal·lar físicament
en una felicitat que perdura encara. Què llegia? Els contes d'Andersen, per
identificació amb L'aneguet lleig, però també Alexandre Dumas, pel moviment de les espases, els cavalls i els cors. [...] La primera qualitat de les novel·les que
portava al col·legi era que no estaven en el programa. No em preguntava ningú.
Cap mirada no llegia en aquelles línies per damunt del meu muscle. Els meus
autors i jo romaníem sols. En llegir-los jo ignorava que estava cultivant-me,
que aquells llibres despertaven en mi un apetit que anava a sobreviure al seu
oblit i tot.

Fragment traduït de Chagrin d'École, de Daniel Pennac. En català hi ha l'edició Mal d'escola.