El BAIX VINALOPÓ en fotografies i textos. (IECBV)

Autors: Andreu Castillejos, Rubén Sempere i Paco Cascales. Elx, 2003

Aquest diaporama és sostingut per
BubbleShare
- Afegiu-lo al meu blog

Els textos que segueixen presenten els nou apartats de l'exposició fotogràfica "Una mirada al Baix Vinalopó" que gaudim estos dies al nostre centre. Si repasseu l'àlbum de dalt -cedit per l'IECBV- hi comprovareu les diferents àrees temàtiques explicades per mitjà de les imatges. Hem volgut compartir amb els col·legues i els centres educatius de l'àmbit lingüístic la possibilitat d'aprofitament que té el recurs del blog "didàctic" i difondre així les mateixes fotos i textos d'esta estupenda exposició.

Nosaltres hem anat més enllà. L'alumnat havia de conéixer una mica in situ el petit territori que abraça l'exposició amb una visita a la capital de la comarca: Elx. Amb motiu de l'estada temporal de la Dama d'Elx a la ciutat d'origen i de la nombrosa oferta cultural programada pel seu ajuntament, hem projectat una excursió el dia 30 d'octubre, de la qual introduïrem en este espai l'agenda. En entrades posteriors, publicarem també alguns treballs que l'alumnat ha realitzat amb les entrevistes de carrer, les fotos i les seues impressions del viatge.

1. HUMEDALS:

Entre els dipòsits aportats pel Vinalopó, la planura quaternària creada pel desembós del Segura, i les barres arenoses litorals, s'instal•laren una sèrie d'enclavaments humits com la llacuna del Fondo, l'albufera d'Elx, marjals i saladars que estarien units i configurarien una única zona fins a dates relativament properes. Malgrat això, les aportacions de materials sòlids procedents del riu Vinalopó i dels barrancs que descendien pel vessant occidental de la serra del Molar produïren el creixement d'una franja de terrenys que va provocar la colmatació del corredor d'unió entre la llacuna del Fondo i l'albufera d'Elx, un llindar que sense ser excessivament pronunciat (al voltant de dos metres), resulta suficient per a impedir la comunicació ordinària entre aquestes dues zones humides. Aquesta zona de transició és coneguda, històricament, com Saladars, en clara al•lusió a un medi, les condicions edàfiques del qual determinen el creixement d'espècies vegetals adaptades a l'alta salinitat del sòl.
La utilització d'aquests medis humits per part de l'home ha estat diversa al llarg de la història i s'hi han desenvolupat activitats que constituïren un excel•lent complement per a les precàries economies familiars de segles passats.

Margarita Box

2. FESTES I RELIGIOSITAT:

La tradició religiosa del Baix Vinalopó queda assenyalada de manera especial pel cicle assumpcionista que, des de la Baixa Edat Mitjana fins avui, ha mantingut viva la ciutat d’Elx. Un cicle que s’inicia la Nit de l’Albà i s’acabat amb les Salves, i on destaca, amb llum pròpia, la celebració a l’interior de la basílica de Santa Maria, el 14 i 15 d’agost, del Misteri de la dormició, assumpció i coronació de la Mare de Déu.
La veneració de la Mare de Déu en la seua assumpció al cel va transcendir a altres parts del terme elxà, com fon el cas de Santa Pola que tenia dedicada a aquesta advocació mariana la seua església parroquial i l’ermita del Cap. La seua independència municipal d’Elx l’any 1835 –on l’església local jugà un paper destacat- féu desviar l’atenció religiosa popular cap a la Mare de Déu de Loreto, venerada a la capella del Castell des del segle XVII i actual patrona de la població marinera. Les seues festes tenen lloc el 8 de setembre, nativitat de Nostra Senyora i festa de les Mare de Déu trobades.
A Crevillent és la Setmana Santa el punt culminant del seu cicle festiu particular. Les processons penitencials, la pujada al Calvari i altres ritus estan, des de fa més de mig segle, determinades artísticament pels grups escultòrics de Marià Benlliure (1862-1947).
A Guardamar, sant Jaume, l’apòstol que, segons la més antiga tradició va introduir la paraula de Crist a les nostres terres, és venerat a l’església parroquial. Aquest sant centra, al mes de juliol, la religiositat de la seua població.

Joan Castaño

3. RECURSOS:

Fora dels nuclis urbans, el paisatge segueix marcat per les activitats productives lligades al sector primari. En aquest sentit, l’agricultura n’és la més important, ja que les terres llaurades ocupen, d’acord amb el Cens Agrari de 1999, 13.500 Ha, la major part al Camp d'Elx.
Si el minifundi és el model d’explotació agrícola en la comarca, dos són els aprofitaments predominants en funció del clima i el sòl: d’una banda, els cultius herbacis i, d’una altra, els arbres fruiters. Entre els primers, encara podem trobar en les superfícies més baixes de la comarca camps dedicats a la producció de melons, carxofes, faves, cotó o alfals. Entre els fruiters, els ametlers són els més abundants i característics, mentre que els magraners i els llimoners s’estenen respectivament per les superfícies més baixes i mitjanes del glacis-con del Vinalopó.
El palmerar, amb un gran arrelament en el paisatge de la comarca, ha deixat de ser un sistema agrícola per a derivar en els últims anys cap a usos més lúdics, que han tingut com a resultat la conversió dels antics horts de palmeres en parcs i jardins.
L’extracció salinera és un altre dels recursos característics de la comarca. Dos empreses seculars, Braç del Port i Bonmatí, es reparteixen el gros de la producció de sal obtinguda per mitjans artificials en les salines de Santa Pola, instal•lades sobre gran part de l’antiga albufera d’Elx.

Salvador Palazón

4. RELLEU:

La principal condició del relleu és la tridimensionalitat, característica que justifica la rugositat de la superfície de les terres emergides. Des d'una perspectiva del conjunt del Baix Vinalopó, l'essencial són els volums que, per excés o per defecte, es perceben, sobretot, en constituir la infrastructura del paisatge. Amb aquesta visió general de la comarca, el territori s'estructura a partir d'una zona deprimida central, orientada d'OSO a ENE. La vora nord, que és al mateix temps el fons escènic de la comarca contemplada des del sud, culmina en la serra de Crevillent a 835 m d'altitud. El tret bàsic d'aquest conjunt és la seua continuïtat. En canvi, la vora meridional de la depressió és discontínua o, millor dit, està fragmentada, de manera que entre els reduïts elements destacats del relleu s'interposen altres deprimits. Els primers aconsegueixen actituds que marquen a la perfecció el desnivell amb les àrees baixes veïnes: turons del Carabassí a un poc més de 40 m, serra de Santa Pola, 143 m; el Molar, 76 m; el Moncaio, 105 m i el Chaparral, 66 m. Entre aquests es troba el contrapunt volumètric per defecte que, en tots els casos, ocupen zones humides: saladar d'Aigua Amarga, Fondet de la Sinieta, Clot de Galvany, Bassars, l'albufera Elx, desembocadura del Segura i llacuna de la Mata.

Juan A. Marco

5. PATRIMONI:

El paisatge rural, habitat per l’home, esdevé urbà mitjançant la construcció d’obres civils i arquitectura. Aquesta realitat es posa de manifest al Baix Vinalopó en els diferents poblats que s’hi van establir al llarg de més de 2.000 anys. L’empremta de les cultures ibèrica, fenícia, romana o musulmana encara és palpable en els llegats arqueològics ancorats al sòl.
A hores d’ara, els plans generals d’ordenació urbana se succeeixen a una velocitat vertiginosa, guiats per interessos econòmics i especulatius quasi il•limitats, i reflecteixen les grans transformacions que afecten tant les ciutats com els nuclis urbans de menor entitat. Així l’Altet, la Marina, la Torre del Pla o el Realengo no hi són estructures alienes. També el camp i la costa, suports del fenomen, acusen aquesta espiral de desenvolupament en polígons industrials i urbanitzacions turístiques.
El pas del temps a la ciutat i la memòria de la gent que la va poblar es fan visibles en la trama urbana i els edificis que la constitueixen, com si foren les successives capes sedimentades al llarg de la història, de la mateixa manera que el tall geològic d’un terreny mostra els estrats acumulats en el temps. Les nostres ciutats no poden renunciar al seu temps, al seu passat, perquè aquest es posa en relleu en el patrimoni immoble, siga anònim o d’autor.

El patrimoni immoble que s’estén pel camp i el litoral va ser testimoni d’un altre temps i encara reclama la nostra atenció i ens n’ofereix el seu testimoniatge. És probable que la finalitat per a la qual es va construir ja no tinga sentit, però aquesta societat, sensible i respectuosa per les cultures que l’han precedida, pot recuperar-lo i dotar-lo d’un nou significat. Vida i ús són sinònims.
El patrimoni immoble rural i urbà no és un inventari d’elements que s’exposa en un museu i és recopilat en un catàleg. El museu és el mateix territori i les mateixes ciutats, encara que l’un i les altres estiguen sotmeses a canvis continus que n’alteren la fesomia. Aquest procés de transformació, d’explotació del camp per part de la ciutat, és consubstancial a la nostra societat industrial: es produeix per a consumir i es consumeix per a produir encara més. És la manera d’entendre el benestar i la riquesa. Però correm diversos riscos i greus perills. Si l’arquitectura es converteix en una mercaderia més, el seu valor només és quantificable econòmicament i, en conseqüència, les ciutats i el patrimoni immoble deixen de ser dipositaris d’una memòria comuna. I si la societat contemporània no sap trobar un equilibri entre les necessitats i l’explotació dels medis rural i natural, potser algun dia no hi haurà territori que colonitzar ni històries que contar.

Andreu Martínez

6. ECONOMIA:

Caminar pel Baix Vinalopó és sentir i veure treball; són aclaparadores les mostres de treball, d'esforç per sobreviure. Els sentits s'omplin de senyals. L'olor; d'una banda sents, la pell embolicada per fer sabates, els retalls de goma cremada, la cola per apegar les soles, el reparador per donar lluentor; per altra banda, s'olora l'esforç dels mariners amb el recapte, el sulfat enganxat a la roba dels pocs llauradors que queden, les fibres per a teixir les catifes...; però vinga d'on vinga, sempre olores treball, suor, esforç. La vista; espectacle insòlit i sorprenent és contemplar el treball anant d'un lloc cap a altre, les furgonetes plenes de feina són les vies que comuniquen unes fàbriques amb altres, els carrers reblits d'energia, les venes i les arteries dels pobles i de la comarca totes amb la sang del treball; cotxes, xalets, casetes de camp -faenetes-, apartaments a la mar; tràfec, molt de tràfec; i també brossa, fem, brutícia deixada pel treball i l'activitat. L'oïda; les sirenes de les grans fàbriques han mort, no en queda cap; ara el que sí se sent és una gran i sola fàbrica que és tota la ciutat i la comarca; ara, la remor de la feina s'estén a tot arreu, és constant el soroll de les màquines d'aparar, dels cotxes anant d'un lloc a altre, les converses de la gent obrint i tancant tractes als bars i restaurants; totes mostres de treball, de feina, d'esforç. La vida quotidiana de la comarca està reblida de treball fins a la mort. L'economia a la comarca està feta per tots i en tot moment. Tots són protagonistes: homes, dones, xiquets, vells, amics i veïns; el treball a la comarca no respecta edats, gènere ni condicions.

Josep Antoni Ybarra

7. IMMIGRACIÓ:

El Baix Vinalopó ha estat un tros de terra configurat per tres vectors fonamentals: la línia del riu, que li ha dut l´aigua necessària per a l´assentament humà (aquí estan les petjades dels seus primers homes i dones, ben documentades als jaciments prehistòrics localitzats); la línia de la costa, la mar, que proporciona aliment, humitat, frescor, i un sentit de frontera i expansió manifest als segles baixmedievals i moderns; i un eix de comunicació d´origen desconegut, traçat de nord a sud com una recta permanent de comunicació, accessibilitat i conquesta...
Possiblement, les identitats més antigues que ens han arribat siguen –i no és casualitat– les d´ocupants forasters, colons romans d´origen divers (Itàlia, Àfrica, Bètica...) segons mostra la tabula en bronze recentment descoberta a l´Alcúdia.
L´anacronisme conscient que fem servir ens permet viatjar ara a les ciutats contemporànies, on les noves realitats de finals del segle XX i primers anys del XXI han configurat i continuen un paisatge humà de gran complexitat cultural. A diferència del Baix Vinalopó de fa una generació, on el 40% de la població era immigrant, –amb tan sols un 3% estranger–, la gent de les nostres ciutats ha invertit completament les dades. La comarca té múltiples rostres que, al llarg del segle que comença, sentiran com a propis el sòl, la llum, les muntanyes i la mar igual que ho senten els qui porten aquí més temps. Jóvens estudiants de cognom Belu, Zabeck, Krivobokova, Zarrouk, Rouas,... conviuen amb Coves, Agulló, Bru, Revenga, Malagon, Ortiz, Soler o Guilabert: és el nou rostre emergent de la nova personalitat comarcal del segle XXI.

Joaquim Serrano

8. ART MONUMENTAL:

Les terres per on transcorre el llit del riu Vinalopó són abundants en arquitectura monumental de temps passats, hi ha una important arquitectura religiosa i civil; la primera, lògicament relacionada amb la religió catòlica, i la segona, principalment, amb la defensa militar.

De seguida trobem, en el centre d’una població, l’església, amb una àmplia façana que sol tindre escultures amb motius sagrats; hi ha també xicotetes ermites amb el seu encant singular en la soledat d’un paratge poc habitat.

Després, hi trobem les sòlides construccions militars per a defendre’s dels atacs enemics, com ara, a la costa, torres que vigilen l’arribada d’enemics d’ultramar; es van construir poderosos castells medievals, en moltes ocasions refugi de vilatans i senyors de la propietat en temps de guerra.

Tina Pastor

9. EL LITORAL:

Sobre els precedents que suposava la tradicional funció estiuenca i les manifestacions associades al gaudiment de la mar en el nucli de Santa Pola i d’algunes agrupacions de vivendes en la façana costanera de la comarca (El Pinet), el creixement del turisme de masses, amb els impactes territorial, ambiental, econòmic i social derivats, és, sense dubte, i, com ocorre també en la resta de comarques litorals del País Valencià, un dels processos més rellevants que han afectat l’espai comarcal del Baix Vinalopó, especialment la franja costanera, al llarg de les quatre últimes dècades.
És evident que, com a conseqüència de l’auge turístic, aquest àmbit experimenta un canvi radical en els aspectes morfològics i funcionals, en transformar-ne les condiciones fisiogràfiques naturals, bé per processos d’urbanització o bé pel propòsit d’acollir majors volums d’usuaris de platges, la qual cosa condueix a regenerar-les artificialment, mitjançant aportacions d’àrids o a través de la construcció d’obres d’enginyeria costanera, amb la pretensió de crear platges on mai n’hi hagué. El resultat és la profunda artificialització de la franja costanera, cobdiciada per a nous desenvolupaments urbans i turístics, i en la qual són excepció els trams sostrets a la pressió urbanitzadora, en ser classificats com a sòl no urbanitzable de protecció o formar part d’enclavaments catalogats com a espais protegits.

En aquestes altures del procés, en la franja litoral resulten inqüestionables els efectes del turisme i les activitats induïdes en el model de desenvolupament comarcal. Però encara ho són més els elevats costos ambientals i territorials ja que, en gran part, s’han deteriorat privilegis ambientals i valors intrínsecs del territori, que constitueixen l’argument més sòlid per a afrontar el futur del turisme des dels pressupostos de sostenibilitat que haurien de servir de referent essencial.
Cap a l’horitzó pròxim, a pesar del procés galopant de transformació del territori, la franja costanera del Baix Vinalopó encara conserva espais d’extraordinari valor mediambiental i paisatgístic que, amb els recursos culturals i etnològics, formen un ric i variat patrimoni, susceptible de donar sentit a un nou model de desenvolupament turístic, basat en paràmetres de qualitat i sostenibilitat i que erradique les pràctiques espacials consumidores de sòl i els efectes derivats en la pèrdua de la identitat comarcal. Convé tenir present que el turisme del futur exigeix preservar l’autenticitat dels llocs i els valors ambientals, i rebutja el deteriorament associat a la massificació. La lliçó hauria d’estar apresa, des de la necessària cultura del territori que hauria d’inculcar-se a la societat i als agents institucionals.

J. Fernando Vera